Les Flors d'Ofelia

Amb les seves obres, William Shakespeare ens permet aprendre i conèixer en detall com era la vida a Anglaterra durant el regnat de la reina Isabel I. Es sap que va néixer i va passar la seva infància a Stratford, on abundaven els grans i impressionants jardins de flors, moltes de les quals apareixen freqüentment en les seves obres, especialment en les més tardanes. Shakespeare utilitza aquestes flors com imatges per il · lustrar les seves idees sobre les persones, tant la seva aparença, com el seu caràcter o les seves accions.

Dins l'obra de Hamlet, es fa referencia a les flors nombroses vegades però noltres ens centrarem en l'escena V de l'acte IV, en la qual, immersa en el seu món de bogeria, conseqüència del seu gran patiment causat pel rebuig de Hamlet i la mort del seu pare, Ofèlia apareix davant els monarques i davant el seu germà Laertes, cantant i repartint flors imaginàries a cada un d'ells.

Són moltes les diferents representacions que s'han fet d'aquesta obra però, en gairebé totes, és en aquesta escena quan Ofèlia apareix per darrera vegada dins de l'obra, abans de morir ofegada.

En primer lloc compararem com ha estat representada aquesta escena dins les diferents versions cinematogràfiques que hem triat. Després passarem a explicar el significat d'aquestes flors.

Versió de Laurence Olivier - 1948. - Ofèlia conserva la seva gran bellesa i que ha adornat els seus cabells i el seu vestit amb moltes flors. Es mostra abstreta i tranquil·la, i aparenta saber exactament el que fa i el que diu. Entra en escena cantant i interrompent la conversa entre Laertes i els monarques. Primer besa al seu germà i seguidament es dirigeix cap a una altra sala on acaricia el cap d'un personatge imaginari que està assegut en una cadira i que deduïm que és o el seu pare, o Hamlet, al qual lliura el romaní. Després torna a la sala inicial i dirigint la seva mirada cap a l'esmentada cadira buida, lliura els pensaments que cauen a terra. A continuació li lliura al rei el fonoll i el corniol. La reina -a qui li lliura la ruda- es mostra penedida i adolorida davant les paraules d'Ofèlia, la qual guarda també una mica de ruda per a ella mateixa. A Laertes li lliura una margarida i li diu que li lliuraria violetes si les tingués, però que totes varen marcir en morir el seu pare. Finalment Ofèlia se'n va. Com vourem mes endavant, aquesta es la única versió en la que Ofelia entrega exemplars vertaders de les mencionades flors.

Versió de Franco Zeffirelli - 199o - Ofèlia té una aparença completament contrària a l'anterior. Vestida amb el que sembla una camisa de dormir blanca i una bata, els cabells grassos i les dents brutes, el personatge no té gens de bellesa i té més aviat un aspecte fantasmagòric o cadavèric. Part dels diàlegs de l'obra original han estat omesos o el seu ordre has estat canviat. Una Ofelia de veu dura i contundent, de mirada completament esbojarrada i que aparenta estar perduda en el seu propi món, lliura les flors amb determinació. No obstant això, és curiós veure com el que lliurament no són flors, si no el que semblen ser ossos, pals de fusta o tiges seques. Al seu germà li lliura el romaní i els pensaments. Seguidament a la reina li lliura el fonoll i el corniol. La ruda es lliurada al rei, però també es queda una mica per a ella mateixa i amb una actitud una mica agressiva es la col·loca a l'orella. També li lliura al rei una margarida i li diu que li donaria les violetes que com ja sabem, no té perquè totes varen marcir.

A l'obra de Kenneth Branagh, de 1996, una peculiaritat de la primera escena on apareix Ofelia en el seu estat de bogeria i la roba que porta el personatge, que vesteix amb una camisa de força i una gorra, per no fer-se mal. Desprès a l'escena on ha de repartir les flors, Ofelia ja apareix vestida amb una camisa de dormir i els cabells amollats. Ofelia sembla mes una nina petita, immersa dins el seu mon, aliena al seu grau estat de bojería. Seu en terra, i permaneix asseguda durant tota l'escena, i mentre recita versos i canta cançons, amb les mans sembla que fa corones imaginaries de flors. Riu tant que per ella l'escena sembla mes una broma. Encara que físicament no porta cap tipus de flor ni planta, si que comença a repartir-les als diferents personatges de manera imaginaria. Al seu germà li dona romaní i pensaments. Desprès es dirigeix als monarques i els hi entrega fonoll i corniol. La ruda li entrega al seu germà, i també es queda un poc de ruda per ella. També li entrega a Laertes la margarida. Les violetes li entrega a tots tres personatges, el rei, la reia i Laertes. Finalment es posa seriosa i canta, recordant el seu pare.

Versió de Michael Almereyda - 2000 -A l'escena anterior a la qual estem analitzant, apareix Ofelia a un dels pisos d'un enorme espai obert d'un edifici, on el seu comportament fa que tota la gent que es troba a l'edifici s'aturin per mirar el que passa. Ofelia sembla mes una dona enfadada i afectada que vol cridar l'atenció, i no una dona que ha embogit. Després a l'escena on Ofelia ha de repartir les flors, aquesta apareix parlant tot sola, en actitud desesperada, i desconsolada. Laertes, que es vou molt afectat per l'estat emocional de la seva germana, la subjecta i la dirigeix cap a la sortida, mentre ella deixa caure a terra el que semblan ser instantanéas de diferents flors. No hi ha cap tipus d'interacció entre Ofelia i els monarques, que només observen l'escena increduls. El romaní i els pensaments li dona a Laertes. El fonoll i el corniol als monarques. La ruda es per en Laertes i per ella mateixa. La margalida de nou es pels monarques i les violetes per en Laertes. Aquesta segona escena, al contrari de l'anterior resulta molt cedible, inclús la manera de tractar el tema de les flors es pot considerar molt original, i l'actuació tant d'Ofelia com l'actuació de Laertes, resulten molt convincents.

Versió de la BBC – 2009 - Cal destacar l'apariecia d'Ofelia a l'escena anterior a la escena que debatem ja que ens trobam amb una Ofelia completament esbojarrada i molt inquieta, que canvia de caràcter per segons. No para de ballar, de recitar i cantar versos i cançons relacionades amb la mort del seu pare i de la seva relació amb Hamlet. Es mou de tal manera que ens recorda més a un animal o a un infant. De vegades també es mostra agressiva i histèrica, primer crida després plora, però el que més crida l'atenció és el fet que es despulla i es queda en roba interior davant la resta dels personatges presents en l'escena. Més tard en l'escena en què imaginàriament reparteix les flors, apareix Ofèlia despentinada, desarreglada i plorosa, fins i tot ensangonada i plena de ferides, carregant amb dues enormes rams del que semblen ser males herbes i plantes silvestres. El més curiós d'aquesta escena és el fet que el que lliura als personatges no són en realitat les flors i plantes que ella diu. En primer lloc es dirigeix al seu germà per lliurar-romaní i pensaments. A continuació al rei li dóna fonoll i corniol, a la reina li dóna ruda I també és queda un poc per ella mateixa. També li lliura una margarida a ... i desprès és dirigeix de nou cap les monarques per donar-lis les inexistents violetes. Finalment és seu en terra on contínua repartint plantes i cantant una cançó que ens recordat i descriu al seu pare mort.

Resum de la distribució de les flors:

	Laertes	Reina	Rei	Ofelia	Hamlet
Laurence Olivier 1948	margarida violetes	ruda	fonoll corniol	ruda	romaní pensaments
Franco Zeffirelli 1990	romani pensaments	fonoll corniol	ruda margarida violetes	ruda
Kenneth Branagh 1996	romani pensaments ruda margalida i violetes	fonoll corniol violetes	fonoll corniol violetes	ruda
Michael Almereyda 2000	romani pensaments ruda violetes	fonoll corniol margarida	fonoll corniol margarida	ruda
BBC 2009	romani pensaments	ruda violetes	fonoll corniol violetes	ruda

Significat de les flors d'Ofelia.

En el diàleg original ja trobam que la mateixa Ofèlia ens aporta el simbolisme del romaní que es per els records, i pensaments que son per la meditació (o pensaments pròpiament dits).

Després a l'obra traduïda per Salvador Oliva, trobam al peu de la pàgina 155 la següent explicació:

El fonoll l'hem d'identificar amb l'adulació; i el corniol, amb la ingratitud o la infidelitat conjugal; la ruda, amb la contrició i la pietat; la margarida, amb la hipocresia, i les violetes, amb la fidelitat i la lleialtat. A partir d'aquí cal inferir a qui dóna cada flor Ofèlia.

El Romaní - ' Aquí hi ha romaní; es per al record. Si et plau, amor, recorda.'

També simbolitza la fidelitat. Durant el regnat d'Isabel I, solia ser entregat al nuvi en el dia de la seva boda pels amics de la novia. Si Ofelia li entrega a Hamlet, entenem que simbolitza la hipotètica unió conjugal dels amants, ja que Hamlet només es troba dins la seva imaginació. En canvi, quasi sempre li entrega a Laertes i suposam doncs que és per la seva fidelitat cap a na Ofelia i també per a que no oblidi mai al seu pare mort.

Els Pensaments. - 'I aquí hi ha pensaments; són per a la meditació.'

La paraula prove de pensée, la paraula en Francès que significa pensament i que també li aporta el seu simbolisme, apart d'altres com la malenconia i la tristesa. Al voure que Hamlet es només producte de la seva imaginació, Ofelia es sent decepcionada i malenconiosa, i tria doncs els pensaments que son coneguts com hearstease a gran part d'Anglaterra, i que vol dir la planta que ajuda a alleujar el dolor del cor. També pot simbolitzar els pensaments entre els amants (Hamlet i Ofelia). Si en canvi li entrega a Laertes, de nou serà en memòria del seu pare mort.

El Fonoll i el corniol - 'Aquí teniu fonoll I corniol.'

El fonoll té la reputació de ser l'emblema de l'adulació, també s'associa als afalacs o a l'engany. El corniol s'associa a la ingratitud i a la traïció entre els amants. Ofelia sempre entrega aquests dos als monarques, òbviament com símbol dels seus enganys i la seva falta de lleialtat.

La Ruda - ‘Aquí hi ha ruda per a vós, I aquesta és per a mi. N'hi podríem dir l'herba de la gràcia dominical. Ah, us l'heu de posar d'una manera diferent.'

Durant el regnat d'Isabel I, el penediment s'associava a l'amargor i el ressentiment. La ruda doncs, amb el seu fort aroma i sabor amarg de les fulles s'associava amb el penediment. Es creia també, que després del penediment venia la gràcia i la clemència, i així ho demostra l'altre nom que rep la ruda, l'herba de la gràcia Dominical. Els diumenges, el portador de la ruda anava a l'església i la ficava dins l'aigua santa, per després beneir-se amb ella, amb l'esperança d'obtenir la gràcia o misericòrdia de Deu. Així doncs, si entrega la ruda a Laertes i es queda un poc per ella mateixa, interpretam que simbolitza el pesar i el dolor per la pèrdua del seu pare, però Laertes se l'ha de posar de manera diferent a na Ofelia, ja que només ella té el patiment afegit per la pèrdua del seu estimat. En canvi si la ruda li entrega al rei o a la reina, doncs aquesta simbolitza tot lo mencionat abans degut a les traïcions i males accions de tots dos personatges. Amés, per raó del seu elevat rang, el penediment del rei i la reina ha de ser diferent (superior) al seu.

La Margarida - 'I aquí teniu la margarida.'

Representa la manca de fe o el fet d'ocultar o disfressar les veritables motivacions o sentiments que es troben darrera de les accions (hipocresia). Té sentit entregar-li aquesta flor al monarques, però no a Laertes.

Les Violetes - 'Us donaria violetes, però es van marcir quan va morir el meu pare.'

Les violetes representen la fidelitat, però totes varen marcir quan el seu amant Hamlet, la va traicionar i mitjançant l'assassinat del seu pare, va interposat un últim obstacle per a la seva unió amb ell.Les violetes eren amés, molt estimades pel seu perfum, però lamentades per la seva curta vida. Son de les primeres flors en aparèixer a la primavera, però rara vegada sobreviuen per gaudir del sol de l'estiu i per això se les relaciona amb la mort. Així doncs podem interpretar que varen marcir (no varen sobreviure a l'estiu) a causa de la mort del seu pare. Si les violetes son entregades a Lertes, les podem associar a la fidelitat que mostra cap a la seva germana, però si son entregades als monarques, les podem a associar a la traïció d'aquesta fidelitat.

Sabem que Shakespeare va triar aquestes flors de manera conscient, però mai sabrem si la distribució de les flors als personatges de la cort es premeditada, o si Ofelia les reparteix a mesura que les tria indistintament amb les mans. Això es deu a que el poeta no va deixar cap tipus de notes o direccions d'escena per ajudar-nos a entendre quina era la vertadera distribució de les flors o quin devia ser el comportament del personatge d'Ofelia. Per tant, aquests dos factors, estan oberts a la conjectura i la seva representació fins ara ha estat I segirá sent, el resultat del costum i d'una tradició.

Clara Pericàs Hewitt