Un dels temes que els filòlegs i apassionats de Shakespeare més han debatut fins aleshores és el tractament que fa el dramaturg i poeta de la dona en les seves obres i si aquest és un reflex de la seva pròpia opinió sobre el gènere femení.
En les diferents versions cinematogràfiques de Hamlet, aquest tractament cap a la dona és diferent. Malgrat això, en cada una de les pel·lícules que s’han fet sobre aquesta obra mestra, veiem un estereotip de dona molt semblant, però cada una amb el seu estil propi.
L’Ofèlia de l’obra de Shakespeare és una noia enamorada bojament del protagonista. L’autor anglès ens la mostra com una persona totalment submisa cap a la persona de Hamlet, així com també cap al seu pare. En definitiva, Ofèlia està totalment sotmesa als homes que l’envolten. La fragilitat del seu caràcter la portarà cap a la bogeria, ja que és un personatge totalment depenent dels homes de la seva vida. Així, després del rebuig de Hamlet i de la mort del seu pare, Ofèlia perdrà la raó.
Si seguim dins l’obra de Shakespeare, podríem definir Ofèlia com una al·lota ingènua, somniadora, fràgil. Una jove virginal que cau en la teranyina de l’amor de Hamlet. Les escenes en les quals apareix en l’obra dramàtica donen molt de sí per a portar-les al cinema.
Tant a les pel·lícules com a l’obra, veiem un príncep de Dinamarca que ha perdut la fe en la figura de la dona, a la qual veu gairebé com una prostituta. Tot això ve desencadenat per les accions de la seva mare, Gertrudis, a la qual considera una traïdora cap al seu pare i cap a ell mateix.
L’odi cap a Gertrudis provoca que, quan Hamlet embogeix, rebutgi a Ofèlia, ja que la considera una dona més i l’equipara a la seva mare. De fet, la relació de Hamlet amb la seva mare ha estat motiu de debat, ja que molts creuen que va més enllà que una relació mare-fill. Això, ho veiem reflectit a la primera pel·lícula basada en aquesta obra dramàtica que es va fer, en l’escena en la qual l’actriu que representa a Gertrudis, Ellen Herlie, mira al seu fill amb uns ulls plens de desig i fins i tot arriba a fer-li petons als llavis a Hamlet.
Cada pel·lícula és un món i cada actriu una forma d’interpretar, de ficar-se dins la pell d’Ofèlia.
Hi ha tres escenes cabdals pel que fa a la figura d’Ofèlia: la primera és la de la disputa entre aquesta i Hamlet, la segona la de la bogeria de la noia i la última la de la seva mort. Si parlem de la primera pel·lícula que es va fer de Hamlet, la de Laurence Oliver, hem de tenir en compte que ens trobem a l’any 1948. En aquesta època de postguerra, ni el cinema ni el teatre eren el mateix que serà quan Kenneth Branagh dirigeixi la seva pel·lícula.
Ens trobem així amb una versió cinematogràfica de Hamlet molt teatralitzada. Quasi veiem una obra de teatre a través de la pantalla. També els actors tenen una forma de dir els versos de l’obra com si estassin sobre un escenari. L’actriu que fou elegida per a interpretar el paper de l’estimada del protagonista fou Jean Merilyn Simmons. Podem dir que de totes les actrius que representen Ofèlia ella és la que té un aspecte més innocent, més infantil.
Pel que fa a l’escena de la disputa entre el príncep de Dinamarca i Ofèlia, totes les pel·lícules tenen en comú la violència, així com també una alta càrrega sexual. En la versió de Laurence Oliver veiem tal vegada una de les escenes menys violentes de totes, però tal vegada la més carregada de tensió dramàtica.
A Hamlet: l’honor de la venjança, veiem amb Helena Bonham Carter una Ofèlia més desafiant, però de igual forma sotmesa a la persona d’un Hamlet interpretat per Mel Gibson. Tampoc és aquesta una de les versions on s’hagi potenciat més la violència física, sinó que s’explota la tortura psicològica que suposa per Ofèlia el rebuig del príncep.
Però si algú va saber “treure-li suc” a aquesta famosa escena de Hamlet, va ser Kenneth Branagh.
L’escena comença plena de tendresa, d’amor. Un espectador que no coneix l’obra de Shakespeare pot pensar que es troba front una de les escenes més romàntiques de la pel·lícula. Res més lluny de la realitat.
Veiem a un Branagh enfundat en la pell d’un Hamlet tirà i a una Ofèlia interpretada per Kate Winslet que es mor d’amor pel seu mal tractador. El príncep arrossega en aquesta versió de 1996 a la seva enamorada per tota la sala. És l’escena de la discussió entre ambdós personatges principals en la qual trobem més violència, però també en la que trobem més contingut sexual. És una disputa plena d’odi per part de Hamlet, però també podem notar el desig d’aquest cap a Ofèlia.
Tal vegada menys espectacular, però no menys interessant és aquesta escena en les dues pel·lícules de Hamlet més modernes. La produïda per la BBC, en la qual Ofèlia és interpretada per l’actriu anglesa Mariah Gale, està ambientada en l’època actual però, malgrat això, els escenaris segueixen sent molt teatrals, i les interpretacions semblants a les de les seves predecessores. En aquesta escena moderna, Hamlet és espiat amb una càmara.
Pel que fa a la de Michael Almereyda, ens trobem amb una Ofèlia que esdevé aquí una dona contemporània. En l’escena de la qual estem parlant, no veiem tanta violència com en les altres. Tot el contrari. Abans de descobrir que l’estan espiant, Hamlet se’ns mostra com un personatge bipolar, que per un costat envia a un convent a Ofèlia, però que per l’altre sent un enorme desig per aquesta.
Julia Stiles té una forma d’interpretar aquest personatge molt natural. I és que, en aquest cas, no ens trobem front un escenari de prínceps i donzelles, sinó que veiem uns protagonistes joves i moderns, que ens podríem trobar fàcilment pel carrer.
La següent escena en la qual Ofèlia n’és l’absoluta protagonista és la de la bogeria. En les diferents versions cinematogràfiques veiem aquesta part del film ambientat de diferent forma, però en tots els casos veiem una noia desquiciada, malalta d’amor per Hamlet i de tristesa per la mort del seu pare.
Jean Simmons corre pels bosc i pels passadissos de palau folla de dolor, així com també Kate Winslet o Helena Bonham Carter. En les versions més modernes, l’escena és representada de forma distinta, adaptada a l’època en la qual estan ambientades, però sense perdre l’essència ni les paraules que va escriure Shakespeare segles enrere.
La mort d’Ofèlia, motiu d’ obres pictòriques o de poemes al llarg de tota la història, té a veure, en tots els films, amb l’aigua.
Aquesta mort, varia depenent de l’època en la qual està ambientada la pel·lícula. Laurence Olivier, el qual representava per a una pantalla aquesta escena per primer cop, no va voler que es veiés el moment en el qual Ofèlia es tira al riu, ni tampoc quan s’ofega. La jove dama, apareix surant mentre es sent una veu en off que ens explica com mor, i mentre aquesta, amb la mirada perduda i cantant una melodia, és arrossegada riu avall.
A les altres versions la mort és més real. Veiem a una Ofèlia boja, però també amb el cor trencat per l’angúnia i la tristesa dels terribles esdeveniments que li han succeït.
Per concloure, diria que totes les versions que s’han estrenat fins ara han conservat aquesta “essència shakespeariana” del personatge d’Ofèlia. I és que, quan es fa una pel·lícula sobre una obra de les dimensions de Hamlet, s’ha de fer amb molta cura i respecte.
Ana Leila Amorós Navarro
No hay comentarios:
Publicar un comentario