L'amor entre Hamlet i Ofèlia

De tots els personatjes clau de Hamlet, Ofèlia és el més estàtic i unidimensional. Aquesta té el potencial per a convertir-se en una heroína trágica, per superar les adversitats, pero en lloc d’això, es condueix cap a la bogeria cada pic més trágica.

Amb la incorporació d’Ofèlia a l’obra es fà molt més evident el sentiment de Hamlet sobre la traició de la seva mare Gertrudis. A través del personatje d’Ofèlia podem veure la evolució de Hamlet, un home que pensa que totes les dones son impures, que son són més que insensibles depredadores sexuals però s’amaguen rere una disfressa de inocència i puresa. Probablement, els sentiments de ràbia i deshonestitat que sent envers Gertrudis, s’enfoquen en Ofèlia, de qui pensa que oculta la seva naturalesa desleal baix la imatge de la impecabilitat.

Hamlet considera les dones com a prostitues que tenen un dirigent. Claudio dirigeix a Gertrudis i Poloni dirigeix a la seva filla Ofèlia.
A l’acte II de l’obra escrita, Poloni utilitza a una atractiva Ofèlia per descubrir el motiu pel qual Hamlet es comporta de forma anormal. Encara que aquest no es troba en l’habitació, escolta com el pare de la seva estimada intenta utilizar les qualitats físiques de la seva filla per aconseguir els fins desitjats.

Per a l’espectador, Ofèlia representa per norma una imatge molt diferent. És la personificació de la bondat i la joventut inocent e ingenua. Passa els seus dies involucrada en teixir i recol.lectar flors. El seu personatge és la representació de la llealtat incondicional i de l’estimació desinteressada.
Encara que el seu amor per Hamlet és profund, obeeix al seu pare quan aquest li ordena que no el vegi ni accepti les cartes que li escriu.
Ofèlia s’aferra a la memoria del seu estimat de què la tracta amb respecta i ternura, deixant de lloc els desprecis que ha sufrit per part seva, i el defensa i l’estima fins al final.

Al començament de l’obra, al tercer acte de la escena I, com que Hamlet fingeix la seva locura, fingeix també que no estima a Ofèlia i la desprecía sense pietat. La brutalitat amb què la tracta deixa entreveure el seu enamorament i el dolor que sent pel fet d’estimar-la.
A la primera etapa de l’obra es concentrens els moments d’indecisió de Hamlet, caracteritzada per el seu monòleg entorn al seu “ser o no ser”. Per gran que sigui el seu amor per Ofèlia, sap que mai serà apte per al matrimoni, ja que després de què la seva mare traicionés al seu pare casant-se amb l’home que li va procurar la mort, ell no sería mai capaç de frer front a un acte semblant.

Les dificultats de Hamlet per decidir-se a casar-se amb Ofèlia o no fer-ho es mantenen vigents al llarg de l’obra. La seva indesició i la fingida locura es converteixen en un joc per obeir el que el fantasma del seu pare assassinat li demana que faci, a partir del primer acte en què aquest se li apareix.
Una altra raó per la qual renega casar-se amb Ofèlia és que el matrimoni s’ha convertit en un acte repugnant per ell. Això és degut a què Hamlet s’ha adonat de què el segon matrimoni de la seva mare es només una traició d’amor i de tot allò que és noble.

Després de perdre la fè i el respecte per la seva mare, ho perd també per la seva estimada, per el simple fet de ser l’altra dona a qui estima. Això és el que expressa quan qüestiona la honestitat d’ Ofèlia i la seva mare d’una forma molt rotunda: per ell, una dona pot ser honesta i justa, però no pot ser hermosa a la vegada. Així, si Ofèlia presenta una bellesa que és evident, segons ell, no pot ser honesta. De la seva mare, de la mateixa forma, diu que és tan hermosa com deshonesta.
Per tant, si qualque moment creu en el seu amor per Ofèlia, aquest es veu truncat per complet després de l’actuació de la seva mare i els esdeveniments relacionats amb el seu nou marit, el qual és el causant de la mort del rei .
Hamlet ha deixat de creure en el matrimoni i en Ofèlia, i sobretot, ha deixat de creure en sí mateix com per lluitar en contra dels dubtes per allò que de veres estima.
El personatge de Hamlet representa la figura d’un home dèbil. Està tan preocupat per els seus propis problemes personals, sobre la mort del seu pare i la consegüent vejança, que no pot estimar a la dona que vol. De fet, la seva preocupació envers les dificultats que se li presenten per afrontar la vida, no li deixa forçes per estimar a algú més enllà d’ell mateix.
Després de la mort d’Ofèlia, és quan Hamlet declara l’amor que sent per ella. En aquest moment es produeix la disputa amb Laertes, el germà de la jove. Laertes ha perdut tot seguit al seu pare ( assassinat per error per Hamlet ) i a la seva apreciada germana ( la mort de la qual també es pot culpar al príncep ).
De fet, la causa de la mort d’Ofèlia ha estat la seva locura provocada per l’amor que sent per el príncep. Aquesta dolça locura va fer que no reaccionàs en caure ofegada dins l’aigua.
Laertes s’enfronta a Hamlet per considerar-lo el culpable de la mort de les dues persones més importants de la seva vida. Té tots els motius del món per odiar al príncep, però aquest no en té cap per odiar a Laertes.
Tot i això, Hamlet s’atreveix a desafiar-lo assegurant que ell estimava millor a Ofèlia que no el seu germà.
La baralla entre els dos homes es desencadena amb atacs verbals i una lluita passional per defensar l’honor de Ofèlia morta.

La naturalesa d’aquest amor tan extrany de Hamlet per Ofèlia està determinat per la seva personalitat dèbil com hem vist abans. I així es com funciona l’amor, sempre condicionat al tipus de persona que som i a la forma d’actuar.

La peculiaritat del seu amor es troba en els arquetips de persones tan diferents que s’estimen. Ofèlia, per una banda, és el reflexe de la puresa i de la fidelitat, que sent un amor incandescent per Hamlet fins al punt d’arribar a la bogeria. Hamlet, per un altra banda, és la representació de l’anti-heroi, és a dir, un personatge podríem dir fins i tot misògin a causa de la falta de lleialtat de la seva mare, d’una personalitat insegura i pessimista. Per ell, la vida és un dur camí plè d’obstacles que no és suficientment fort per superar.

Hamlet representa a l’heroí modern, allunyat dels clàssics valents i decidits a aconseguir un determinat fí a qualsevol preu.
Pareix que desde el temps de Shakespeare, encara que Hamlet no respòn als patrons de comportament de l’època, ja era comú la visió de l’heroi com una persona egoísta que tracta simplement de conduir la seva vida en un món de deshonra.