La muerte de Ofelia.

Uno de los temas que aparece con mucha frecuencia en la obra de William Shakespeare es la muerte, ya que prácticamente todos los personajes principales de la obra mueren. Muchas de estas muertes se pueden relacionar con la idea de venganza, poniendo como ejemplo el caso en el que Hamlet mata a su tío Claudio para vengar la muerte de su padre; o también se puede relacionar con ver la muerte como fin para conseguir lo que se quiere, sin importarle las consecuencias o daños colaterales que se puedan originar. Pero, dejando a un lado esto, nos centraremos únicamente en la muerte del personaje de Ofelia, hija de Polonio (chambelán del reino), hermana de Laertes y amada de Hamlet.

El final de Ofelia en la obra Hamlet se relaciona directamente con la idea del suicidio. La causa de dicho suicidio está relacionado, en primer lugar, con el desengaño amoroso que recibe por parte de Hamlet al hacerse pasar por loco y dando a entender que no amaba a Ofelia. En segundo lugar, es muy detonante el hecho de que el padre de Ofelia (Polonio) es asesinado por confusión, y a que a pesar de que nunca aprobó la relación entre Ofelia y Hamlet, estaba muy unida a él. Finalmente, destacar que es el propio Hamlet el culpable de dicha muerte, ya que mientras tenía un enfrentamiento con su madre, Gertrudis, reprochándole el haberse casado con su tío Claudio, Hamlet se percata que detrás de una cortina de la habitación hay alguien y pensando que era su propio tío y no Polonio, le apuñala.

Todo este conjunto de consecuencias dan lugar a la locura de Ofelia a causa de su infelicidad, ya que su mundo interno se está desmoronando por la pérdida de sus seres más queridos. A raíz de esta locura, desencadena un conjunto de reacciones extrañas, como por ejemplo el hecho de que canta canciones hablando de la muerte.

Finalmente, todo esto lleva a la muerte de Ofelia, relacionada directamente con un suicidio a causa de esta tristeza y esta locura: aparece ahogada en el río.

Relacionando la muerte de Ofelia con el ámbito del cine y las diferentes películas que se han hecho tratando esta gran obra de William Shakespeare, cabe destacar que las versiones cinematográficas, refiriéndonos a la muerte de éste personaje, muestran una fuerte fidelidad con la obra. Existen muchas versiones: desde antiguas, como por ejemplo la del 1948 de Laurence Oliver en blanco y negro, hasta versiones modernas, siendo un ejemplo la del 2000 dirigida por Michael Almereyda.

En cuanto a las versiones más antiguas, se puede decir que éstas son fieles (haciendo referencia a la muerte del personaje de Ofelia) a la obra Hamlet. En algunas obras aparece Ofelia ya muerta, en otras se puede observar su persona ahogada en el río, pero básicamente todas cumplen con la idea básica de la muerte: Ofelia se suicida y muere ahogada en el río.

Por otro lado, haciendo referencia a versiones modernas como el ejemplo mentado del año 2000, presenta una serie de variaciones: en este caso, por ejemplo, Ofelia aparece ahogada en una piscina y no en un río.

Como curiosidad sobre la muerte de Ofelia, cabe mencionar que en realidad hay dos hipótesis sobre su muerte: por un lado se piensa que fue un suicidio, y por otro lado simplemente un accidente. 

En cuanto a la idea del suicidio, al estar Ofelia demente y viviendo el momento que vivía, el cual era triste e infeliz porque personas a las que amaba estaban desapareciendo de su vida, finalmente llega a la conclusión de quitarse la vida ahogándose en el río.

Pero, por otro lado, existe la posibilidad de que fuera un accidente. Ofelia no era consciente de lo que hacía y de lo que estaba viviendo, y quizá, por lo tanto, no era capaz de llegar a la conclusión de suicidarse y simplemente se tiró sin pensar. Sin embargo, también se puede barajar la idea de que fue un simple accidente y que cayó al río mientras recogía flores de los árboles.

Teniendo en cuenta ésta última idea del accidente, se puede pensar que como Ofelia estaba loca, si hubiese querido suicidarse lo hubiese hecho de una forma rápida, como envenenándose o apuñalándose a si misma, y no ahogarse, puesto que es una muerte larga y dolorosa. 

Finalmente, se han mentado casos de muertes reales muy parecidos a la forma de morir de Ofelia en la obra de Hamlet, como puede ser el caso de Catherine Hamlet, una joven mujer que cayó al río Avon y murió en diciembre del 1579. Aunque finalmente se llegó a la conclusión de que se desequilibró mientras cargaba unos cubos pesados, hay rumores que afirman que sufría de desengaño amoroso, lo cual la condujo al suicidio. Es posible que Shakespeare retomara la tragedia romántica en su creación del personaje de Ofelia para su obra, y por lo tanto fue una probable fuente histórica.

Para concluir, decir que Ofelia es un personaje que marca mucho en la obra de W. Shakespeare, y que la mayoría de versiones cinematográficas reflejan fielmente la idea que se transmite en la obra: la muerte de alguien que ama, pierde, enloquece y finalmente se suicida a causa de su infelicidad.

                                                                                                      Noelia Ruiz Nevado.

Les Flors d'Ofelia

Amb les seves obres, William Shakespeare ens permet aprendre i conèixer en detall com era la vida a Anglaterra durant el regnat de la reina Isabel I. Es sap que va néixer i va passar la seva infància a Stratford, on abundaven els grans i impressionants jardins de flors, moltes de les quals apareixen freqüentment en les seves obres, especialment en les més tardanes. Shakespeare utilitza aquestes flors com imatges per il · lustrar les seves idees sobre les persones, tant la seva aparença, com el seu caràcter o les seves accions.

Dins l'obra de Hamlet, es fa referencia a les flors nombroses vegades però noltres ens centrarem en l'escena V de l'acte IV, en la qual, immersa en el seu món de bogeria, conseqüència del seu gran patiment causat pel rebuig de Hamlet i la mort del seu pare, Ofèlia apareix davant els monarques i davant el seu germà Laertes, cantant i repartint flors imaginàries a cada un d'ells.

Són moltes les diferents representacions que s'han fet d'aquesta obra però, en gairebé totes, és en aquesta escena quan Ofèlia apareix per darrera vegada dins de l'obra, abans de morir ofegada.

En primer lloc compararem com ha estat representada aquesta escena dins les diferents versions cinematogràfiques que hem triat. Després passarem a explicar el significat d'aquestes flors.

Versió de Laurence Olivier - 1948. - Ofèlia conserva la seva gran bellesa i que ha adornat els seus cabells i el seu vestit amb moltes flors. Es mostra abstreta i tranquil·la, i aparenta saber exactament el que fa i el que diu. Entra en escena cantant i interrompent la conversa entre Laertes i els monarques. Primer besa al seu germà i seguidament es dirigeix cap a una altra sala on acaricia el cap d'un personatge imaginari que està assegut en una cadira i que deduïm que és o el seu pare, o Hamlet, al qual lliura el romaní. Després torna a la sala inicial i dirigint la seva mirada cap a l'esmentada cadira buida, lliura els pensaments que cauen a terra. A continuació li lliura al rei el fonoll i el corniol. La reina -a qui li lliura la ruda- es mostra penedida i adolorida davant les paraules d'Ofèlia, la qual guarda també una mica de ruda per a ella mateixa. A Laertes li lliura una margarida i li diu que li lliuraria violetes si les tingués, però que totes varen marcir en morir el seu pare. Finalment Ofèlia se'n va. Com vourem mes endavant, aquesta es la única versió en la que Ofelia entrega exemplars vertaders de les mencionades flors.

Versió de Franco Zeffirelli - 199o - Ofèlia té una aparença completament contrària a l'anterior. Vestida amb el que sembla una camisa de dormir blanca i una bata, els cabells grassos i les dents brutes, el personatge no té gens de bellesa i té més aviat un aspecte fantasmagòric o cadavèric. Part dels diàlegs de l'obra original han estat omesos o el seu ordre has estat canviat. Una Ofelia de veu dura i contundent, de mirada completament esbojarrada i que aparenta estar perduda en el seu propi món, lliura les flors amb determinació. No obstant això, és curiós veure com el que lliurament no són flors, si no el que semblen ser ossos, pals de fusta o tiges seques. Al seu germà li lliura el romaní i els pensaments. Seguidament a la reina li lliura el fonoll i el corniol. La ruda es lliurada al rei, però també es queda una mica per a ella mateixa i amb una actitud una mica agressiva es la col·loca a l'orella. També li lliura al rei una margarida i li diu que li donaria les violetes que com ja sabem, no té perquè totes varen marcir.

A l'obra de Kenneth Branagh, de 1996, una peculiaritat de la primera escena on apareix Ofelia en el seu estat de bogeria i la roba que porta el personatge, que vesteix amb una camisa de força i una gorra, per no fer-se mal. Desprès a l'escena on ha de repartir les flors, Ofelia ja apareix vestida amb una camisa de dormir i els cabells amollats. Ofelia sembla mes una nina petita, immersa dins el seu mon, aliena al seu grau estat de bojería. Seu en terra, i permaneix asseguda durant tota l'escena, i mentre recita versos i canta cançons, amb les mans sembla que fa corones imaginaries de flors. Riu tant que per ella l'escena sembla mes una broma. Encara que físicament no porta cap tipus de flor ni planta, si que comença a repartir-les als diferents personatges de manera imaginaria. Al seu germà li dona romaní i pensaments. Desprès es dirigeix als monarques i els hi entrega fonoll i corniol. La ruda li entrega al seu germà, i també es queda un poc de ruda per ella. També li entrega a Laertes la margarida. Les violetes li entrega a tots tres personatges, el rei, la reia i Laertes. Finalment es posa seriosa i canta, recordant el seu pare.

Versió de Michael Almereyda - 2000 -A l'escena anterior a la qual estem analitzant, apareix Ofelia a un dels pisos d'un enorme espai obert d'un edifici, on el seu comportament fa que tota la gent que es troba a l'edifici s'aturin per mirar el que passa. Ofelia sembla mes una dona enfadada i afectada que vol cridar l'atenció, i no una dona que ha embogit. Després a l'escena on Ofelia ha de repartir les flors, aquesta apareix parlant tot sola, en actitud desesperada, i desconsolada. Laertes, que es vou molt afectat per l'estat emocional de la seva germana, la subjecta i la dirigeix cap a la sortida, mentre ella deixa caure a terra el que semblan ser instantanéas de diferents flors. No hi ha cap tipus d'interacció entre Ofelia i els monarques, que només observen l'escena increduls. El romaní i els pensaments li dona a Laertes. El fonoll i el corniol als monarques. La ruda es per en Laertes i per ella mateixa. La margalida de nou es pels monarques i les violetes per en Laertes. Aquesta segona escena, al contrari de l'anterior resulta molt cedible, inclús la manera de tractar el tema de les flors es pot considerar molt original, i l'actuació tant d'Ofelia com l'actuació de Laertes, resulten molt convincents.

Versió de la BBC – 2009 - Cal destacar l'apariecia d'Ofelia a l'escena anterior a la escena que debatem ja que ens trobam amb una Ofelia completament esbojarrada i molt inquieta, que canvia de caràcter per segons. No para de ballar, de recitar i cantar versos i cançons relacionades amb la mort del seu pare i de la seva relació amb Hamlet. Es mou de tal manera que ens recorda més a un animal o a un infant. De vegades també es mostra agressiva i histèrica, primer crida després plora, però el que més crida l'atenció és el fet que es despulla i es queda en roba interior davant la resta dels personatges presents en l'escena. Més tard en l'escena en què imaginàriament reparteix les flors, apareix Ofèlia despentinada, desarreglada i plorosa, fins i tot ensangonada i plena de ferides, carregant amb dues enormes rams del que semblen ser males herbes i plantes silvestres. El més curiós d'aquesta escena és el fet que el que lliura als personatges no són en realitat les flors i plantes que ella diu. En primer lloc es dirigeix al seu germà per lliurar-romaní i pensaments. A continuació al rei li dóna fonoll i corniol, a la reina li dóna ruda I també és queda un poc per ella mateixa. També li lliura una margarida a ... i desprès és dirigeix de nou cap les monarques per donar-lis les inexistents violetes. Finalment és seu en terra on contínua repartint plantes i cantant una cançó que ens recordat i descriu al seu pare mort.

Resum de la distribució de les flors:

	Laertes	Reina	Rei	Ofelia	Hamlet
Laurence Olivier 1948	margarida violetes	ruda	fonoll corniol	ruda	romaní pensaments
Franco Zeffirelli 1990	romani pensaments	fonoll corniol	ruda margarida violetes	ruda
Kenneth Branagh 1996	romani pensaments ruda margalida i violetes	fonoll corniol violetes	fonoll corniol violetes	ruda
Michael Almereyda 2000	romani pensaments ruda violetes	fonoll corniol margarida	fonoll corniol margarida	ruda
BBC 2009	romani pensaments	ruda violetes	fonoll corniol violetes	ruda

Significat de les flors d'Ofelia.

En el diàleg original ja trobam que la mateixa Ofèlia ens aporta el simbolisme del romaní que es per els records, i pensaments que son per la meditació (o pensaments pròpiament dits).

Després a l'obra traduïda per Salvador Oliva, trobam al peu de la pàgina 155 la següent explicació:

El fonoll l'hem d'identificar amb l'adulació; i el corniol, amb la ingratitud o la infidelitat conjugal; la ruda, amb la contrició i la pietat; la margarida, amb la hipocresia, i les violetes, amb la fidelitat i la lleialtat. A partir d'aquí cal inferir a qui dóna cada flor Ofèlia.

El Romaní - ' Aquí hi ha romaní; es per al record. Si et plau, amor, recorda.'

També simbolitza la fidelitat. Durant el regnat d'Isabel I, solia ser entregat al nuvi en el dia de la seva boda pels amics de la novia. Si Ofelia li entrega a Hamlet, entenem que simbolitza la hipotètica unió conjugal dels amants, ja que Hamlet només es troba dins la seva imaginació. En canvi, quasi sempre li entrega a Laertes i suposam doncs que és per la seva fidelitat cap a na Ofelia i també per a que no oblidi mai al seu pare mort.

Els Pensaments. - 'I aquí hi ha pensaments; són per a la meditació.'

La paraula prove de pensée, la paraula en Francès que significa pensament i que també li aporta el seu simbolisme, apart d'altres com la malenconia i la tristesa. Al voure que Hamlet es només producte de la seva imaginació, Ofelia es sent decepcionada i malenconiosa, i tria doncs els pensaments que son coneguts com hearstease a gran part d'Anglaterra, i que vol dir la planta que ajuda a alleujar el dolor del cor. També pot simbolitzar els pensaments entre els amants (Hamlet i Ofelia). Si en canvi li entrega a Laertes, de nou serà en memòria del seu pare mort.

El Fonoll i el corniol - 'Aquí teniu fonoll I corniol.'

El fonoll té la reputació de ser l'emblema de l'adulació, també s'associa als afalacs o a l'engany. El corniol s'associa a la ingratitud i a la traïció entre els amants. Ofelia sempre entrega aquests dos als monarques, òbviament com símbol dels seus enganys i la seva falta de lleialtat.

La Ruda - ‘Aquí hi ha ruda per a vós, I aquesta és per a mi. N'hi podríem dir l'herba de la gràcia dominical. Ah, us l'heu de posar d'una manera diferent.'

Durant el regnat d'Isabel I, el penediment s'associava a l'amargor i el ressentiment. La ruda doncs, amb el seu fort aroma i sabor amarg de les fulles s'associava amb el penediment. Es creia també, que després del penediment venia la gràcia i la clemència, i així ho demostra l'altre nom que rep la ruda, l'herba de la gràcia Dominical. Els diumenges, el portador de la ruda anava a l'església i la ficava dins l'aigua santa, per després beneir-se amb ella, amb l'esperança d'obtenir la gràcia o misericòrdia de Deu. Així doncs, si entrega la ruda a Laertes i es queda un poc per ella mateixa, interpretam que simbolitza el pesar i el dolor per la pèrdua del seu pare, però Laertes se l'ha de posar de manera diferent a na Ofelia, ja que només ella té el patiment afegit per la pèrdua del seu estimat. En canvi si la ruda li entrega al rei o a la reina, doncs aquesta simbolitza tot lo mencionat abans degut a les traïcions i males accions de tots dos personatges. Amés, per raó del seu elevat rang, el penediment del rei i la reina ha de ser diferent (superior) al seu.

La Margarida - 'I aquí teniu la margarida.'

Representa la manca de fe o el fet d'ocultar o disfressar les veritables motivacions o sentiments que es troben darrera de les accions (hipocresia). Té sentit entregar-li aquesta flor al monarques, però no a Laertes.

Les Violetes - 'Us donaria violetes, però es van marcir quan va morir el meu pare.'

Les violetes representen la fidelitat, però totes varen marcir quan el seu amant Hamlet, la va traicionar i mitjançant l'assassinat del seu pare, va interposat un últim obstacle per a la seva unió amb ell.Les violetes eren amés, molt estimades pel seu perfum, però lamentades per la seva curta vida. Son de les primeres flors en aparèixer a la primavera, però rara vegada sobreviuen per gaudir del sol de l'estiu i per això se les relaciona amb la mort. Així doncs podem interpretar que varen marcir (no varen sobreviure a l'estiu) a causa de la mort del seu pare. Si les violetes son entregades a Lertes, les podem associar a la fidelitat que mostra cap a la seva germana, però si son entregades als monarques, les podem a associar a la traïció d'aquesta fidelitat.

Sabem que Shakespeare va triar aquestes flors de manera conscient, però mai sabrem si la distribució de les flors als personatges de la cort es premeditada, o si Ofelia les reparteix a mesura que les tria indistintament amb les mans. Això es deu a que el poeta no va deixar cap tipus de notes o direccions d'escena per ajudar-nos a entendre quina era la vertadera distribució de les flors o quin devia ser el comportament del personatge d'Ofelia. Per tant, aquests dos factors, estan oberts a la conjectura i la seva representació fins ara ha estat I segirá sent, el resultat del costum i d'una tradició.

Clara Pericàs Hewitt

La figura femenina en l’obra de Shakespeare i Ofèlia en les seves versions cinematogràfiques

Un dels temes que els filòlegs i apassionats de Shakespeare més han debatut fins aleshores és el tractament que fa el dramaturg i poeta de la dona en les seves obres i si aquest és un reflex de la seva pròpia opinió sobre el gènere femení.

En les diferents versions cinematogràfiques de Hamlet, aquest tractament cap a la dona és diferent. Malgrat això, en cada una de les pel·lícules que s’han fet sobre aquesta obra mestra, veiem un estereotip de dona molt semblant, però cada una amb el seu estil propi.

L’Ofèlia de l’obra de Shakespeare és una noia enamorada bojament del protagonista. L’autor anglès ens la mostra com una persona totalment submisa cap a la persona de Hamlet, així com també cap al seu pare. En definitiva, Ofèlia està totalment sotmesa als homes que l’envolten.                                                                                                        La fragilitat del seu caràcter la portarà cap a la bogeria, ja que és un personatge totalment depenent dels homes de la seva vida. Així, després del rebuig de Hamlet i de la mort del seu pare, Ofèlia perdrà la raó.

Si seguim dins l’obra de Shakespeare, podríem definir Ofèlia com una al·lota ingènua, somniadora, fràgil. Una jove virginal que cau en la teranyina de l’amor de Hamlet.                                     Les escenes en les quals apareix en l’obra dramàtica donen molt de sí per a portar-les al cinema.

Tant a les pel·lícules com a l’obra, veiem un príncep de Dinamarca que ha perdut la fe en la figura de la dona, a la qual veu gairebé com una prostituta. Tot això ve desencadenat per les accions de la seva mare, Gertrudis, a la qual considera una traïdora cap al seu pare i cap a ell mateix.

L’odi cap a Gertrudis provoca que, quan Hamlet embogeix, rebutgi a Ofèlia, ja que la considera una dona més i l’equipara a la seva mare.                                                        De fet, la relació de Hamlet amb la seva mare ha estat motiu de debat, ja que molts creuen que va més enllà que una relació mare-fill. Això, ho veiem reflectit a la primera pel·lícula basada en aquesta obra dramàtica que es va fer, en l’escena en la qual l’actriu que representa a Gertrudis, Ellen Herlie, mira al seu fill amb uns ulls plens de desig i fins i tot arriba a fer-li petons als llavis a Hamlet.

Cada pel·lícula és un món i cada actriu una forma d’interpretar, de ficar-se dins la pell d’Ofèlia.   

Hi ha tres escenes cabdals pel que fa a la figura d’Ofèlia: la primera és la de la disputa entre aquesta i Hamlet, la segona la de la bogeria de la noia i la última la de la seva mort.                                                                                                                                        Si parlem de la primera pel·lícula que es va fer de Hamlet, la de Laurence Oliver, hem de tenir en compte que ens trobem a l’any 1948. En aquesta època de postguerra, ni el cinema ni el teatre eren el mateix que serà quan Kenneth Branagh dirigeixi la seva pel·lícula.   

Ens trobem així amb una versió cinematogràfica de Hamlet molt teatralitzada. Quasi veiem una obra de teatre a través de la pantalla. També els actors tenen una forma de dir els versos de l’obra com si estassin sobre un escenari.                                                                                                                               L’actriu que fou elegida per a interpretar el paper de l’estimada del protagonista fou Jean Merilyn Simmons. Podem dir que de totes les actrius que representen Ofèlia ella és la que té un aspecte més innocent, més infantil.

Pel que fa a l’escena de la disputa entre el príncep de Dinamarca i Ofèlia, totes les pel·lícules tenen en comú la violència, així com també una alta càrrega sexual. En la versió de Laurence Oliver veiem tal vegada una de les escenes menys violentes de totes, però tal vegada la més carregada de tensió dramàtica.

A Hamlet: l’honor de la venjança, veiem amb Helena Bonham Carter una Ofèlia més desafiant, però de igual forma sotmesa a la persona d’un Hamlet interpretat per Mel Gibson. Tampoc és aquesta una de les versions on s’hagi potenciat més la violència física, sinó que s’explota la tortura psicològica que suposa per Ofèlia el rebuig del príncep.

Però si algú va saber “treure-li suc” a aquesta famosa escena de Hamlet, va ser Kenneth Branagh.                                                                                                                               

L’escena comença plena de tendresa, d’amor. Un espectador que no coneix l’obra de Shakespeare pot pensar que es troba front una de les escenes més romàntiques de la pel·lícula. Res més lluny de la realitat.                                                                                            

Veiem a un Branagh enfundat en la pell d’un Hamlet tirà i a una Ofèlia interpretada per Kate Winslet que es mor d’amor pel seu mal tractador.                                                                                                               El príncep arrossega en aquesta versió de 1996 a la seva enamorada per tota la sala. És l’escena de la discussió entre ambdós personatges principals en la qual trobem més violència, però també en la que trobem més contingut sexual. És una disputa plena d’odi per part de Hamlet, però també podem notar el desig d’aquest cap a Ofèlia.

Tal vegada menys espectacular, però no menys interessant és aquesta escena en les dues pel·lícules de Hamlet més modernes.                                                                                                                         La  produïda per la BBC, en la qual Ofèlia és interpretada per l’actriu anglesa Mariah Gale, està ambientada en l’època actual però, malgrat això, els escenaris segueixen sent molt teatrals, i les interpretacions semblants a les de les seves  predecessores. En aquesta escena moderna, Hamlet és espiat amb una càmara.

Pel que fa a la de Michael Almereyda, ens trobem amb una Ofèlia que esdevé aquí una dona contemporània. En l’escena de la qual estem parlant, no veiem tanta violència com en les altres. Tot el contrari. Abans de descobrir que l’estan espiant, Hamlet se’ns mostra com un personatge bipolar, que per un costat envia a un convent a Ofèlia, però que per l’altre sent un enorme desig per aquesta.                                                                        

Julia Stiles té una forma d’interpretar aquest personatge molt natural. I és que, en aquest cas, no ens trobem front un escenari de prínceps i donzelles, sinó que veiem uns protagonistes joves i moderns, que ens podríem trobar fàcilment pel carrer.

La següent escena en la qual Ofèlia n’és l’absoluta protagonista és la de la bogeria. En les diferents versions cinematogràfiques veiem aquesta part del film ambientat de diferent forma, però en tots els casos veiem una noia desquiciada, malalta d’amor per Hamlet i de tristesa per la mort del seu pare.

Jean Simmons corre pels bosc i pels passadissos de palau folla de dolor, així com també Kate Winslet o Helena Bonham Carter. En les versions més modernes, l’escena és representada de forma distinta, adaptada a l’època en la qual estan ambientades, però sense perdre l’essència ni les paraules que va escriure Shakespeare segles enrere.

La mort d’Ofèlia, motiu d’ obres pictòriques o de poemes al llarg de tota la història, té a veure, en tots els films, amb l’aigua.                                                                                             

  Aquesta mort, varia depenent de l’època en la qual està ambientada la pel·lícula. Laurence Olivier, el qual representava per a una pantalla aquesta escena per primer cop, no va voler que es veiés el moment en el qual Ofèlia es tira al riu, ni tampoc quan s’ofega.  La jove dama, apareix surant mentre es sent una veu en off que ens explica com mor, i mentre aquesta, amb la mirada perduda i cantant una melodia, és arrossegada riu avall.

A les altres versions la mort és més real. Veiem a una Ofèlia boja, però també amb el cor trencat per l’angúnia i la tristesa dels terribles esdeveniments que li han succeït.

Per concloure, diria que totes les versions que s’han estrenat fins ara han conservat aquesta “essència shakespeariana” del personatge d’Ofèlia. I és que, quan es fa una pel·lícula sobre una obra de les dimensions de Hamlet, s’ha de fer amb molta cura i respecte.

                                                                                           Ana Leila Amorós Navarro

OFÉLIA , HIJA Y HERMANA

OFELIA, HIJA Y HERMANA

Polonio es el padre de Ofelia, es  el chambelán y consejero del rey Claudio, padrastro de Hamlet .El padre de Ofelia  es un  hombre fiel al rey  y sus obligaciones como miembro de la corte. Esta fidelidad  hará que al enterarse  de la relación de Ofelia con Hamlet, le prohíba  a esta, verle y seguir manteniendo alguna relación con el príncipe. Le contara al rey la historia y le propondrá  un  plan poniendo  a Ofelia delante de Hamlet para saber si es real el amor que siente por ella y conseguir ver, si de esto pudiera derivarle su locura, es un hombre inteligente y astuto tratara de estar siempre al tanto de todos los temas  relacionados  con el  amor de su hija Ofelia y  Hamlet .También intentara que su hijo  Laertes  este bien protegido en su viaje por Francia y le encomienda a un súbdito que le busque y que le observe en sus actos por Francia . Es un padre que se preocupa por sus hijos pero que creara planes  y los vigilara para que no fallen en su forma de actuar y no pongan en peligro el honor de la familia, su valor de la moral y la honestidad y sus prejuicios sobre como deben comportarse sus hijos  será lo que caracterice la relación con su familia.

Ofelia tiene un hermano Laertes que aunque no sale mucho en la obra si que al final obtiene un papel de gran importancia. Laertes es un joven caballero al que al principio de la obra pide permiso al rey Claudio para marchar a Francia a seguir con sus obligaciones. Antes de marchar tendrá una conversación con Ofelia en la que le dice  que haga caso omiso a los intentos del príncipe Hamlet de entregarle su amor, su relación no es mas que algo pasajero ya que Hamlet es el príncipe y Ofelia solo la hija del chambelán. Laertes ve a Ofelia como una dulce joven, bella, inteligente que debe tener la moral y la castidad más fuerte que sus deseos y le hace prometer que no hará caso a las peticiones de Hamlet. Laertes será el que vengue el asesinato de su padre y la posteriormente muerte de Ofelia.

Ofelia, hija de Polonio y hermana de Laertes, es  una joven doncella que vive en la corte y de la que el príncipe Hamlet esta enamorado. Laertes le dice que no haga caso a Hamlet que su amor es algo que no funcionaria   pero es que ella también esta enamorada  de Hamlet, aun así decide hacerle caso. Su padre que es consejero del rey se entera de esta relación y habla con Ofelia terminando por prohibirle el contacto y relación con Hamlet. Ofelia hará caso a todo lo que proponga su padre aunque en contra de su voluntad puesto que ella sufre por el amor de Hamlet. , Ofelia también creerá que Hamlet esta loco y será rechazada por el príncipe, el que la hará creer que nunca la quiso. Cuando su padre muere asesinado Ofelia se vuelve loca. Ya que ha perdido a todo el hombre que le importaba y mantenía alrededor, su hermano no estaba y al volver ella ya estaba demasiado desquiciada. Ofelia cae en el rio y muere ahogada. Se ha quitado la vida. Es cuando Laertes y Hamlet mantienen la lucha que terminara con sus vidas y con las tragedias de todos.  

En todas las versiones cinematográficas Ofelia es la hija del consejero del rey, Polonio y hermana de Laertes.

La relación con ellos en casi todas las versiones se asemeja bastanteLaertes con Ofelia

Laertes sale en la primera aparición de Ofelia y le aconseja sobre su relación con Hamlet esto en todas las versiones es igual y el texto coincide bastante con el original marcha  a Francia y antes de marchar también da unos consejos a Laertes en los que le dice que debe ser un hombre de palabra y no ser mas que el mismo. Es un texto que en casi todas las películas es expresado igual (Huye siempre de mezclarte en disputas; pero una vez metido en ellas, obra de manera que tu contrario huya de ti. Sea tu vestido tan costoso cuanto tus facultades lo permitan; pero no afectado en su hechura, rico, no extravagante, porque el traje dice por lo común quién es el sujeto, y los caballeros y principales señores franceses tienen el gusto muy delicado en esta materia.

Procura no dar ni pedir prestado a nadie, porque el que presta suele perder a un tiempo el dinero y el amigo, y el que se acostumbra a pedir prestado falta al espíritu de economía y buen orden, que nos es tan útil.

Pero, sobre todo, usa de ingenuidad contigo mismo, y no podrás ser falso con los demás, consecuencia tan necesaria como que la noche suceda al día. )

Después de esta escena Laertes ya no sale mas hasta el final donde regresa de Francia para vengar a su padre y para cuidar de Ofelia a la que al llegar, reconoce como a un pobre joven que ha perdido la razón destrozado por la visión de su hermana su deseo de venganza se hace mas fuerte. Ofelia se suicidara y tendrá que asistir a su funeral dramático, que en todas las versiones  se lanza dentro de la tumba para abrazar por ultima vez a su joven y bella hermana. Laertes creara un plan con el rey para matar a Hamlet después del funeral mantendrá una lucha a espada en la que ira envenenada. Si que en todos los films Hamlet es dado a traición con la espada y con esto envenado pero en la versión del 2000 de Michael Almereyda  en el duelo mueren por un balazo cada uno y no por una espada envenenada aunque si que mantienen un duelo de esgrima. Este será el fin para Laertes que en el ultimo momento confiesa (y esto es fiel en todas las interpretaciones también), que el culpable de todo es el rey y que la reina ha muerto accidentalmente envenenada por culpa del rey. Así acaba la tragedia con el hermano de Ofelia luchando por el honor de su padre y su hermana.

    Quizás es la relación con su padre la que en alguna película adquiera otro tono, quizás más agresivo. Lo que pudiera darle otro punto de vista de como podía sentirse Ofelia y como afectaría las decisiones tomadas por su familia en su vida.

 Polonio.                                                                                                                     Este ejemplo se ve sobre todo en versión de Kenneth Branagh  de 1996 en la que Polonio acorrala a Ofelia para reprenderla y obligarla a no volver a hablar con Hamlet.

Otra visión particular de Polonio es la que hace la versión de la BBC en la que Polonio tiene más bien una tendencia cómica y  narra algún comentario hacia la cámara haciendo alusión a la locura de Hamlet y el amor por Ofelia.

En todas las versiones la castidad y la pureza de Ofelia es algo que preocupa mucho tanto a Polonio  como a Laertes, advierten y aconsejan a Ofelia que la castidad y la virtuosidad deben ser su modo de vida <Deberás ser de ahora en adelante más avara, al mostrar tu virginal presencia; tus favores véndelos a precio mucho más caro; no cedas a la mera insinuación>Polonio  ,en la versiones mas antiguas si que queda o por lo menos se intuye que Ofelia muere virgen hecho por el que de algún modo también se vuelve loca. En la versión de Branagh Ofelia y Hamlet si mantienen relaciones y ella no se lo cuenta a su padre ni a su hermano y en la versión del 2000 de Michael Almereyda también podemos deducir que han mantenido relaciones sexuales y es posible que Ofelia no sea la Ofelia virginal y casta que su padre espera que sea. En esta visión moderna de Hamlet, Polonio va a ver a Ofelia a su propio piso, aquí ya no viven juntos en palacio. Y sorprende a Hamlet allí besando a Ofelia.

Lo que también es un aspecto a destacar, es todo el entramando que crea Polonio para que el encuentro entre Ofelia y Hamlet se produzca para saber si su locura viene del rechazo de Ofelia, provocado por Polonio. En todas las versiones se deja entrever que Hamlet en todo momento sabe que es una trampa tendida por el rey y el padre de Ofelia. Por eso la trata en esa discusión como la trata y la hace participe de sus pensamientos sobre la moralidad de la mujer al no ser honesta consigo misma sometiéndose a los actos por terceros. Cuando acaba la discusión Polonio que sale a ver como esta su hija se da cuenta de su error al ver como sufre Ofelia y el daño que esta causando al amor de este. En todas las versiones yo creo que se ve como se da cuenta de que si que hay algo entre los dos y aunque esa no sea la causa verdadera de la locura de Hamlet,  Polonio si lo cree  y empieza a tratar de otra manera a Ofelia.

La versión que más sorprende es la nueva del 2000 en la que a Ofelia se le pone un micrófono para que vaya hablar con Hamlet. O en la de la BBC en la que sabe que le están espiando por las cámaras.

En las versiones mas antiguas ellos están escondidos y Hamlet no los ve pero cuando pregunta a Ofelia: ¿Dónde esta tu padre?  Ella miente y le dice que en casa, el reprocha sobre su honestidad. Esto hace intuir al espectador que Hamlet sabe todo lo que esta pasando.

Polonio en las todas las versiones muere a manos de Hamlet, mientras este habla con su madre en la habitación, Polonio esta escondido escuchando la conversación para sacar sus conclusiones sobre lo que le sucede al príncipe y mientras discute con su madre ella grita pidiendo ayuda a lo que Polonio grita Hamlet lo escucha y al confundirlo con el rey lo asesina. Esta es la ultima aparición de Polonio.

Ofelia enloquece la desaparición y la muerte de su padre es el colofón para que estallara su locura, después del rechazo de Hamlet a causa de su supuesta locura, la decisión de su padre de oponerse a su relación y provocar esos desenlaces entre Hamlet y Ofelia en la que ella había quedado sumamente destrozada, y la muerte de su padre y señor desembocaron que ella se volviera loca. Esta claro en todo momento que la muerte del padre es lo que la afectado, sus canciones son referentes a la muerte y hay algunos comentarios que también hace alusión  lo sucedido con su padre. Y como no, a los comentarios sobre su virginidad, su castidad al amor que se le  ha ido y que ya no va a recuperar. Estas escenas quedan bastante bien reflejadas en todas las películas y no hay grandes cambios.

La muerte de Ofelia en el libro es narrada  por la reina Gertrudis pero no sale en escena Ofelia en la película de Lawrence de Olivier la muerte de Ofelia si es representada mientras canta canciones de amor y muerte y la siguen las guirnalda s de flores,

En otras versiones como la de 1990 de Franco Zeffirelli  no aparece Ofelia en su propia muerte solo aparece ella mirando al rio….mientras la voz en off de la reina narra el hecho.

En la adaptación para la BBC la muerte de Ofelia no sale en escena, solo es narrado por la reina al igual que en la versión de 1996 de Franco Zefirelli, La mas singular en este aspecto y debido a la caracterización de los personajes en otra época es  la muerte de Ofelia en la película de Michael Almereyda en la que ella muere en una fuente del edificio de oficinas de las empresas de Hamlet.

Como conclusión cabe decir que todas las películas han conseguido adaptar la relación de Ofelia con su familia pues de esto deriva la tragedia  de la tragedia, es decir, Ofelia por oposición es Hamlet en su misma situación, llevada a sus extremos y a guardarse sus sentimientos por su familia es llevada a su propia muerte, al ver como su padre el hombre que regia su vida, Hamlet su amor verdadero habían: uno desaparecido y el otro desparecido, asesinado y encima a manos de su amado. Su hermano estaba fuera y no podía cuidar de ella esto la llevo a la locura, momentos muy parecidos a los que Hamlet pasa con la muerte de su padre. Y si bien Hamlet pasa toda la obra imaginándose su muerte y su suicidio, Ofelia es la que acaba por terminar con su vida, se ha pasado toda la vida obedeciendo las órdenes de su padre perdiendo así el amor de su vida y más tarde el de su padre….

No se sabe de nada de su madre solo un pequeño verso que recita alertes en el funeral pero no dice mas allá de un recuerdo.

En todas las versiones da la sensación del amor de Ofelia hacia su familia y como obedece en todo a lo que se le propone hasta que para ella lo pierde todo. En todas se ve como Laertes aconseja a Ofelia y como sufre al verla enloquecida por la muerte de su padre. Y aunque Polonio es un personaje secundario en la obra es  una pieza indiscutible en todo este enlace trágico.

 MIRIAM  PASTOR CAMARASA